PER UNA VIVENDA DIGNA, ALTRE ASPECTE A MILLORAR

Sempre s'ha utilitzat el dret a l'habitatge com un dels principis en els quals ha de basar-se una societat justa i solidària. Però avui dia sembla haver-se convertit més en un tòpic, que en un objectiu a dur a terme. La constitució espanyola és bastant contundent en aquest sentit quan assenyala que ““tots els espanyols tenen dret a gaudir d'un habitatge digne i adequada. Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per a fer efectiu aquest dret, regulant la utilització del sòl d'acord amb l'interès general per a impedir l'especulació. La comunitat participarà en les plusvàlues que genere l'acció urbanística dels ens públics”. 

No obstant açò, la realitat s'imposa de manera diferent al que hauria de ser correcte. Possiblement siga un dels aspectes més vulnerats del text constitucional, ja que, si s'exceptuen les lleis d'habitatge protegit, brillen per la seua absència les normes decididament orientades a salvaguardar el compliment d'aquest dret mitjançant la posada en pràctica dels mecanismes legals que ho facen possible.

Aquesta falta de regulació ens ha portat al cicle expansiu del mercat immobiliari més llarg dels 40 anys. Aquesta expansió s'ha vist acompanyada d'un preocupant augment dels preus de l'habitatge, que ha forçat a moltes famílies a endeutar-se intensament per a poder accedir a la compra de la seua residència. L'intens creixement dels preus dels últims anys no hauria sigut possible sense la relaxació substancial de les condicions per a l'accés als préstecs i la durada dels mateixos, juntament amb l'evident disminució dels tipus d'interès. D'aquesta forma moltes famílies han compromès una part de la seua renda per a fer front, durant un període de temps cada vegada més extens, al pagament de la hipoteca. 

Les lleis de l'oferta i la demanda han regit sempre el mercat de l'habitatge espanyol, sense que els governs intervingueren. Aquesta situació va provocar que l'anomenada “bambolla immobiliària” fóra creixent i creixent, fins que ha arribat un punt en el qual la situació s'ha tornat insostenible i el mercat ha sigut col·lapsat, entrant en una crisi immobiliària nacional. Aquesta crisi ha afectat de manera contundent a l'economia espanyola, ja que segons el ministeri d'indústria, aquest sector representava un 11% del PIB abans. 

Amb tot, hem arribat a una situació en la qual pràcticament no es construeixen habitatges, hagut de principalment al gran nombre d'immobles buits i que no tenen eixida en el mercat. A més s'està produint una baixada considerable dels preus de l'habitatge, provocada de nou pel gran estoc d'immobles existents. Aquesta conjuntura ha propiciat que ara es controle tot de manera una mica més exhaustiva, la concessió de crèdits s'ha endurit, i els preus s'han estabilitzat. Per tant arribem a la conclusió que no som capaces de prendre mesures proactives, sinó que per contra, les mesures en el tema immobiliari, es prenen de forma reactiva, primer provoquem una crisi i després intentem arreglar-la, en lloc de posar les mesures necessàries per a salvaguardar certes garanties que es troben recollides en la constitució; i amb açò evitar les futures crisis.