Tema 1: Contacte de llengües

1.1- Bilingüisme, diglòssia i substitució lingüística: repercussions en l’àmbit escolar

Què és el llenguatge?

   El llenguatge, es la facultat de poder comunicar els pensaments o sentiments a un receptor o interlocutor, mitjançant un codi o sistema de signes interceptable per a ell.

      Quines dos vessants o elements trobem dins del llenguatge?

 

    Per una banda trobem els elements INTERNS, els quals configuren l’essència de la llengua i la seua estructura lingüística. Són els mecanismes de funcionament d’una llengua: la fonologia, fonètica, morfologia, sintaxi... Totes aquestes normes i regles ortogràfiques i gramaticals que estan interrelacionades i que fan possible que la llengua siga eixa llengua i no altra.

    Per altra banda, trobem els elements EXTERNS d’una llengua. En aquest apartat, estudiem l’ús lingüístic: les relacions que hi ha entre la llengua i la societat, i les condicions d’existència d’una llengua. Si volem aprofundir des d’aquest apartat ens trobem amb la disciplina de la Sociolingüística: aquesta analitza la relació entre la societat i el llenguatge, es a dir, les relacions entre la seua estructura i el context social i cultural on es troba i on es practica la llengua. També té en compte totes les variables sociolingüístiques que afecten al seu procés de comunicació: varietats geogràfiques, cronològiques, socials...  

       Què és el monolingüisme? 

 

    El monolingüísme fa referència a l’existència d’una sola comunitat lingüística dins d’un mateix estat. Des d’una perspectiva individual: una persona empra una sola llengua com a vehicle d’interacció i comunicació, i sempre és la mateixa. Des d’una perspectiva social: té lloc quan en una societat/Estat només s’accepta una sola llengua per a la comunicació i interacció en la pròpia comunitat.

      Què és el contacte de llengües? I les llengües minoritàries?

 

    El contacte de llengües és la relació que dues llengües mantenen en el sí de llurs comunitats. Es a dir, es parlen dues llengües dins d’una mateixa comunitat lingüística.

    Pel que fa a les llengües minoritàries, aquestes tenen un nombre reduït de parlants, per tant una llengua minoritzada, és aquella que pateix la interposició d’una altra llengua, i es veu immersa en un procés de retrocés dels seus usos en la pròpia comunitat lingüística.

      Què és el bilingüisme? I quins tipus podem trobar?

 

     El bilingüisme, és aquell cas on les llengües en contacte són només dues. S’ha parlat de diferents tipus de bilingüisme:

•     El bilingüisme INDIVIDUAL: capacitat que té una persona per emprar dues llengües. Existeixen diversos tipus. Segon el grau d’us de la llengua: ACTIU-quan una persona parla la llengua i la entén. PASSIU- quan una persona no la parla o no vol parlar eixa llengua. Pel que fa al grau de domini: SIMÈTRIC- quan una persona coneix totes les formes d’una llengua per igual. ASIMÈTRIC- quan només usa o coneix unes formes més que altres. En relació a la motivació psicològica: INSTRUMENTAL- Usa eixa llengua per motius laborals o econòmics. INTEGRATIVA- quan els immigrants usen la llengua per poder desenvolupar-se en la societat. 
•      El bilingüisme SOCIAL: fa referència a quan el bilingüisme individual afecta a col·lectius sencers que formen grups socials. Aquest tipus de bilingüisme sols es dóna quan en un poble s’imposa una llengua, i aquesta està per damunt d’una altra. 
•      El bilingüisme TERRITORIAL: és aquell que considerem quan en un determinat espai trobem dividides dues zones, i en les que en cadascuna es parla una llengua pròpia.

      Què és la diglòssia? I quins tipus de classificació d’aquesta podem trobar? 

     Aquest concepte fa referència a la situació en que dos idiomes o parlars són usats amb diferent valor social. Es a dir, un dels parlars sol ser usat per als usos formals, generalment l’ús escrit, i l’altre parlar sol ser usat per a usos informals, generalment l’ús oral. Segons Fishman, és aquella situació en que la llengua A es parla en els usos formals i la llengua B queda relegada als usos informals. Fishman classifica quatre situacions possibles de diglòssia:

•       Diglòssia i bilingüisme: societat on es parlants s’expressen ambdues llengües. La A i la B.
•      Diglòssia sense bilingüisme: en una societat on els membres d’una classe social introdueixen una llengua que només coneixen ells mateixa. Així doncs es crea una distinció de classes.
•     Bilingüisme sense diglòssia: en una societat on els individus aprenen una segona llengua per pròpia voluntat, i aquesta no incideix en els usos lingüístics de la pròpia llengua.
•      Ni bilingüisme ni diglòssia: situació de comunitats monolingües o estats monolingües.

      Què és la substitució lingüística i que procés pateix aquesta?

    Es una situació, en la qual una llengua forastera comença a ocupar els àmbits d’us d’una altra dins del seu territori, açò provoca la desaparició de la llengua pròpia i la substitució d’aquesta per la forastera. Aquest procés de substitució lingüística es desenvolupa en diverses etapes:

1. Procés de BILINGÜITZACIÓ: fase més llarga. Les classes altes, les ciutats més poblades, els joves...són els primers en utilitzar la segona llengua (la llengua dominadora), per tant aquesta llengua dominadora comença a ocupar les funcions en detriment de la llengua pròpia.

2. Procés de MONOLINGÜITZACIO DE LA LLENGUA DOMINANT: a poc a poc es va abandonant la llengua dominada (B) i es suplantada per la llengua dominadora (A). En aquesta fase ocorre tot de forma més ràpida ja que la societat coneix prou be la llengua dominadora (A). Així doncs, en aquest punt es presenten diversos problemes:

•     Autoodi: els que s’han passat a l’altra llengua reneguen del seu origen lingüístic, del qual volen distanciar-se i menysprear-lo.
•     Mitificació del bilingüisme: la llengua dominada (B), va reduint els seus usos lingüístics, i la llengua dominadora (A) els amplia.
•     Creació de prejudicis lingüístics: son prejudicis socials sense cap base científica en contra d’una llengua. Per tant aquest prejudicis condicionen la predisposició a utilitzar o aprendre aquesta llengua.
•     Bilingüisme unidireccional: els parlants de la llengua dominada (B) han de aprendre la llengua dominant (A). Però pel que fa als parlants de la llengua dominant (A) no tenen cap necessitat d’aprendre la llengua dominada (B).

    3. Per últim quan el procés s’ha completat, tenim l’abandó absolut de la llengua dominada, i l’ús exclusiu de la llengua dominant, en tots els àmbits lingüístics.