1.2-HISTÒRIA SOCIAL: Panorama històric del conflicte de llengües al País Valencià

Aquesta prezi tracta el procés de substitució lingüística:


-L'etapa d'expansió desde el S.VIII al S.XIV
-L'etapa d'esplendor S.XV
-El procés de substitució lingüística:

• Decadència: etapa del començament del procès de substitució lingüística en oposició al de Renaixença. En aquest període la llengua recupera els usos cultes.
• Renaixença: sol situar-se simbòlicament amb la publicació de l'Oda la Pàtria (1833) de Bonaventura Carles Aribau.

-Segle XX: Inici del procés de Normativització i la Normalització.

L’etapa de naixement i expansió, així com també l’etapa d’esplendor

L’etapa del naixement i l’expansió del català es compren des del segle VIII fins al segle XIV. En aquesta primera etapa es té una consciència de la nova llengua, el català. El qual sorgeix de l’evolució del llatí vulgar al territori catalanoparlant. Açò ocorre al segle VIII, on trobem els primers documents escrits i les primeres denominacions.

Així doncs, té lloc l’expansió geogràfica del català: mediterrània i peninsular, la formació d’un model de prestigi de la llengua mitjançant la Cancelleria Reial, i una formació de la tradició literària catalana.

Pel que fa a l’etapa d’esplendor, aquesta ocorre al segle XV, i es caracteritza: per la plenitud de la producció literària; la valenciana prosa i la desoccitanització lírica. Amb l’ús de la llengua en els àmbits no literaris; un canvi idiomàtic.

 

 

L’etapa de la Decadència i les diferents causes que donen peu a un procés de substitució lingüística

La decadència es l’etapa del començament del procés de substitució lingüística en oposició a la Renaixença, període durant el qual la llengua recupera els seus usos cultes.
Les causes polítiques que faciliten aquest procés de substitució lingüística són:

• Desmembrament polític, social i cultural dels estats que formaven la Corona d’Aragó. Per tant es provoca una pèrdua de poder polític.
• L’expulsió dels moriscos al s.XVI, fa que València perda part de la seua població i siga repoblada per castellanoparlants
• Trobem a València i Barcelona molts autors que comencen a escriure les seues obres en castellà, així com també la majoria de editorials prefereixen editar els llibres en castellà per la forta demanda del moment. Tot açò provoca una pèrdua de consciència lingüística, i per tant, una desconfiança cap a la pròpia llengua. Així doncs, el castellà comença a usar-se en els àmbits públics i als usos cultes, mentre que el català quedava relegat als àmbits privats o als usos entre les classes populars.

Tot açò va provocar una progressiva castellanització. I alguns dels factors determinants van ser:

• La Guerra de Successió (1704-1714): amb la mort sense descendència de Carles II, succeeix aquesta guerra. Així doncs, els territoris de l’antiga Corona d’Aragó van prendre partit per l’Arxiduc Carles. Però Carles III d’Àustria va ser derrotat per Felip V, el que provoca que aquest monarca promulgués el decret de Nova Plana: els territoris de parla catalana perderen les seues institucions i el català va ser exclòs dels usos oficials que encara conservava.

A mesura que avança el segle XVI, el català es dialecta i es formen: el valencià i el mallorquí.

Espanya estava immersa a un estat uniforme amb un fort centralisme, i els funcionaris castellans s’instal·laren a les terres valencianoparlants.


L’etapa de la Renaixença i què característiques té.

Moviment de recuperació de l’ús literari del català. Llengua i Nació s’identificaven i s’exalçava la cultura medieval i popular. Així, es passa del comportament diglòssic de l’etapa de decadència a la proliferació del català en tots els àmbits d’ús, i la presa de consciència que la llengua pròpia també pot ser culta.

En acabar el segle XIX la perspectiva literària sociolingüística del català havia millorat profundament amb respecte al començament del segle.

• S’havia trencat amb el decadentisme dels segles anteriors.
• S’havia recuperat la literatura culta.
• S’havia iniciat l’elaboració dels treballs lingüístics bàsics, necessaris per a dur a terme el procés de normativització i normalització del català.

En canvi, al País Valencià, la cosa no era tan pròspera com remarca Sanchis Guarner. El comportament diglòssic i la situació bilingüe no es qüestiona. Les casses acomodades continuen parlant el castellà, el que fa que la producció literària continúe sent també bilingüe. Així doncs al segle XX, s’inicia un procés de normativització de la llengua.

Segle XX. Inici del procés de normativització

Tot un seguit de factors porta a terme el procés de normativització del català al primer terç del segle XX, si bé cal esmenar, que per al cas d’altres llengües aquest mateix procés havia començat als segles XVII i XVIII. Pel que fa al català, aquests factors que faciliten el procés es resumeixen en:

-          Compta amb una tradició i producció literària forta i ferma.

-          La necessitat del Noucentisme d’una normalitat lingüística.

-          El suport polític de l’ Institut d’Estudis Catalans van permetre la institucionalització de la tasca realitzada per Pompeu Fabra entre 1913 i 1930.

Amb l’obra de Fabra, el català es va presentar com una llengua amb una normativa unificada, que té en compte els arcaismes i neologismes i que fa fora tots aquells barbarismes propis de l’etapa de castellanització del territori catalanoparlant.

Un cop les normes de Fabra es promulgaren foren acceptades ràpidament i la premsa i escriptors feren ús d’ella. 

Les normes de Castelló de 1932

 

 Les Normes Ortogràfiques de Castelló, o simplement Normes de Castelló o Normes del 32, són unes normes ortogràfiques elementals per a la llengua catalana-valenciana, que segueixen, bàsicament, les normes fabrianes, adaptades a les particularitats del valencià. Aquestes normes les van signar el 1932 les més importants institucions culturals del País Valencià.

En certa manera, les normes troben un compromís, en el sentit que respecten en essència l'estil i les normes ideades per Pompeu Fabra i l'Institut d'Estudis Catalans, però permeten l'ús d'idiosincràsies valencianes. És important destacar que no són unes normes ortogràfiques completes; són simplement una guia. De fet, la situació del valencià estàndard actual segueix esta guia aproximadament, però és important tindre palés també que algunes coses que es consideren no ortogràfiques hui en dia (com, per exemple, atre per altre) es permetien a les Bases de Castelló originals. De manera inversa, alguns mots acceptats per l'AVL actualment, no estan en l'esperit de les Normes.

L'Acadèmia Valenciana de la Llengua és hui en dia l'actual valedora d'estes normes i pretén seguir aquest esperit conciliador, com es destacà en la seua declaració institucional als 70 anys de les Normes de Castelló

La Nomalització

Amb la Constitució Espanyola de 1978, l’Estat espanyol s’autodesigna amb règim polític democràtic, i pel que fa al català, l’Estatut d’Autonomia iniciava un nou paradigma polític on es contemplava la diversitat cultural i lingüística, i per tant la cooficialitat de ambdues llengües. Les lleis havien aleshores de protegir les llengües minoritzades i garantir la seua normalització.

El procés de normalització es posa en marxa amb el desenvolupament d’un seguit de lleis que garanteixen, sempre que es complisquen, la recuperació del català en tots els àmbits i l’atur a la substitució lingüística per part del castellà.

Fou decisiu el moment en què l’alfabetització en català al País Valencià es converteix en un fet. Hauríem d’esperar als anys 1979/1980, però finalment així, s’assoleix un deute històric amb el poble valencià.

Cal també esmentar ací, la publicació, també decisiva, de la Llei d’ús i d’ensenyament del valencià on es manifesta i es reconeix la situació d’inferioritat d’aquesta llengua respecte del castellà i la necessitat de portar a terme una autèntica normalització lingüística.

Per impulsar l’ús de la llengua a tota la societat, la llei marca uns objectius de regulació als àmbits lingüístics acadèmics, als mitjans de comunicació i a l’administració pública.