1.3-Normalització i Normativització

Què és el procés de Normalització d’una llengua? I la Normativització?

Quan ens trobem amb el procés contrari de la substitució lingüística parlarem del procés de NORMALITZACIÓ: aquest és un procés de resposta al conflicte lingüístic, el qual pretén recuperar els àmbits d’ús, el nombre de parlants de la llengua pròpia per lluitar en contra de la seua desaparició. els objectius d’aquesta normalització són:

• Augmentar el nombre de parlants
• Augmentar la freqüència d’ús de la llengua
• Ocupar tots els àmbits d’ús de la llengua
• Normes d’ús favorables a la llengua dominada

    Però aquest procés inclou altres dos aspectes inseparables:

1.     La normativització (codificació de la llengua).
2.    La intervenció sociopolítica (política lingüística: activitat que desenvolupa un govern sobre l’ús de les seues llengües). Hi ha de dos tipus:

• Liberalisme o no intervenció: no s’intervé i es deixa que un conflicte lingüístic es desenvolupe.
• Dirigisme o intervenció: es publiquen decrets, lleis... per mantenir l’hegemonia d’una llengua, o per frenar el procés de substitució.

  
   Així doncs, per a que hi haja un bon procés de normalització de la llengua, existeixen una sèrie de processos que s’han de complir:

1. VOLUNTAT POLÍTICA: Els governants han de protegir i resguardar el gran patrimoni cultural que és una llengua, aleshores han de tindre una voluntat clara per defensar les llengües que s’hi troben al seu territori.
2. NORMATIVITZACIÓ: És molt important que es faça una normativa de la llengua i s’elaboren una gramàtica, un diccionari i unes regles ortogràfiques... per a que aquesta llengua es puga difondre’s als àmbits d’ús cultes, com a l’educació, la literatura, o la cultura en general.
3. ESTANDARDITZACIÓ: És un procés d’elaboració, aplicació i millora d’un estàndard. Es a dir, la redacció i aprovació d’unes normes que facen possible la difusió de la llengua, superar les diferències dialectals... i que tots els parlants s’hi senten identificats.
4. POLÍTICA LINGÜÍSTICA: Tot procés de normalització necessita una política lingüística. El govern ha de crear una direcció general de política lingüística que faça una planificació lingüística i la porte a terme.   

   Per a que hi haja un procés de normalització, ha tingut que haver abans una normativització de la llengua, es a dir, l’establiment d’unes normes d’ús escrites per a que aquesta llengua siga un instrument adequat per a la comunicació. Per a que una llengua estiga normativitzada ha de comptar amb una ortografia, una gramàtica normativa, un diccionari... així doncs, per a que tot açò es duga a terme, s’ha de començar a recuperar els àmbits d’ús perduts de la llengua com: la literatura, l’escriptura, els mitjans de comunicació, l’ensenyament... així com també, crear hàbits d’ús en la gent, es a dir, crear consciència en l’ús de la pròpia llengua.

   Llavors, al segle XX s’inicia un procés de normativització del català, si bé cal esmentar, per a altres llengües, aquest procés de normativització ja havia començat als segles: XVII i XVIII. Pel que fa al català, els factors que faciliten aquest procés són:

• Compta amb una producció literària forta i inalterable
• El Noucentisme busca una normalitat lingüística
• El suport polític i de l’institut d’estudis catalans permeten la institucionalització de la tasca realitzada per Pompeu Fabra entre 1913 i 1930 per tal de codificar i normativitzar la llengua. Així doncs, Fabra amb companyia dels seus col·laboradors de l’IEC van redactar:

o                   -Les normes ortogràfiques 1913
                     -La gramàtica 1918
                     -Les converses filològiques 1919-1928
                     -El diccionari general 1932